L’últim número d’Educació i Sostenibilitat es tracta de les tecnologies d’informació i de comunicació i com poden contribuir a una educació per un món millor. Reflexionem sobre la web 2.0 en la pràctica docent i la cara oculta de la tecnologia, i oferim una gran selecció de recursos, aplicacions, webquests, recursos pedagògics i jocs per la sostenibilitat.
T’han regalat un mòbil aquests dies? O esperaràs a les rebaixes per comprar-te un d’aquests nous portàtils que “no pesen gens”? Doncs la veritat, lluny de ser còmoda, és que aquests equips sí que pesen. I molt.
Considerem el mòbil: cada terminal utilitza 30 metalls diferents, cada un amb el seu cost associat; una tona de platí, per exemple, requereix extraure 950.000 tones de matèria primera. D’altra banda, l’extracció del coltan (el 80% del qual ve de la República del Congo) està vinculada a la guerra, el comerç d’armes i l’explotació infantil.
Després vénen els processos de fabricació de l’aparell: per cada xip s’utilitzen uns 3.200 litres d’aigua, 72 grams de components químics diversos, 700 grams de nitrogen… I quant a les emissions de CO2, en comptem 6 quilograms en la fabricació i uns altres 99 en l’ús. A més, com passa amb totes les tecnologies de la informació i la comunicació (o TIC), al voltant d’un 80% de la petjada de carboni que tenen procedeix de l’ús que se’n fa, i no de la fabricació.
I al final de la seva suposada vida “útil”, què passa amb els mòbils vells? Doncs, senzillament se sumen als 50 milions de tones d’escombraries electròniques que es generen cada any a escala mundial, escombraries que van a parar en gran part a països com la Xina i l’Índia, on es converteixen en un negoci per als nens que les recol·lecten, i en un greu problema mediambiental per a rius i poblacions.
Evidentment, el preu de venda no inclou el cost “real” que tenen aquests equips TIC, però tampoc no n’inclou la distribució a escala geogràfica ni entre grups socials. Per exemple, a Europa el 52% de la població té accés a Internet (i l’11%, al mòbil), mentre que a l’Àfrica només el 7% té accés a Internet (i el 28%, al mòbil).
Ara bé, conscients de l’impacte social i ambiental que tenen, i de la desigualtat de la seva distribució, què hem de fer amb les noves tecnologies? Quina responsabilitat tenim com a educadors, com a pares i com a ciutadans digitals?
Dedicarem l’últim número d’ES no tant a criticar el malbaratament electrònic de la nostra societat, sinó a intentar desenvolupar el camí que s’ha de seguir per assolir un ús més sostenible i equitatiu de la tecnologia, reutilitzant i redistribuint els recursos on sigui possible, però sobretot aprofitant precisament els processos d’aprenentatge col·lectius, interactius i oberts que ofereixen les noves tecnologies.
Comencem amb l’escola 2.0. Sabent que l’educació s’obté més aviat fora que dins de les aules i que aprenem a partir d’un procés de construcció activa contextualitzat en experiències personals, les xarxes socials i aplicacions interactives presenten espais potents per desenvolupar tot tipus de capacitats, competències i actituds. El secret és saber guiar l’alumne cap a un procés autònom d’experimentació i exploració del seu entorn aprofitant la passió, creativitat i autonomia que desperta la Xarxa.
Hi ha infinites possibilitats en línia per generar entorns d’aprenentatge on preparar-nos per a una transició cap a un futur més sostenible. Podem endur-nos la classe fins a un bosc tropical, dissenyar escenaris davant el canvi climàtic, participar en una manifestació o un programa de voluntariat virtual, o animar el barri cap a un procés de canvi local: estem més connectats que mai.
Tanmateix, si no disposem d’un brúixola digital, correm el risc de saturar-nos d’informació, distreure’ns dels nostres objectius i perdre el contacte i la dimensió humana. Aquest és el motiu que ens ha animat a publicar aquí una selecció d’idees pràctiques, recursos pedagògics i referències metodològiques per aprofitar-nos de la gran oportunitat que ofereix l’aprenentatge 2.0.
Us animem a subscriure aquí.
