La ciutat més sostenible, el cotxe més estalviador, la nevera més eficient… L’excel·lència en el camp de la sostenibilitat és un valor de màrqueting cobejat. Té algun interès pedagògic?

Les agències de notícies serveixen aquest tipus de notícia amb una freqüència no gens excepcional. Llegeixo, per exemple, una nova notícia provinent de la Xina. Avui, un dia qualsevol, s’està estudiant la conversió d’una àrea rural prop de Pequín en la primera ecocity de l’enorme i dinàmic país asiàtic. L’article ens explica les innovacions i les millores que es volen introduir i que convertiran aquest indret en paradigma de les coses ben fetes… vet aquí: tot un símbol de la sostenibilitat. Un sistema de tramvia intentarà reduir la dependència de la població del vehicle privat, i això que, com aquell qui diu, fa quatre dies el vehicle privat tipus a la Xina anava en dues rodes, gràcies a la voluntariosa tracció humana! La Xina, així doncs, tindrà la ciutat més sostenible, un títol prou interessant, si no fos perquè, de la mateixa manera que els mitjans expliquen el cas d’aquesta ciutat xinesa, en els últims mesos també han parlat d’altres exemples.  N’és un d’especialment excèntric Masdar, a Abu Zabi, perquè es desenvolupa al mig del desert i l’impulsa un dels principals productors de petroli. Però també hi ha el cas més solvent de Friburg, a Alemanya, o de Portland, als EUA, que ha estat escollida la ciutat més sostenible del país que té el merescut títol de país més malversador del món.

El fenomen de les llistes no el trobem només en el cas de les ciutats. Fem una ullada a la publicitat? El cotxe amb menys emissions, llegim en l’anunci de la pàgina 7, i a la pàgina 19 trobem un altre vehicle que reclama el seu espai de compromís ambiental. En algunes botigues d’electrodomèstics ja s’assenyala l’eficiència com a argument de venda. El nostre venedor de confiança ens pot desafiar, sense ni parpellejar, presentant-nos una darrere l’altra la nevera més eficient del món, el rentaplats més estalviador… fins i tot les companyies elèctriques i petrolieres han pres la bandera verda per presentar els seus productes en una cursa impensable fa uns pocs anys i que, sovint, es presenta tintada amb la gestualitat inquietant de l’esquizofrènia.

L’afició a les llistes respon a una estratègia de màrqueting, és clar, i també ens explica una mica a una part dels humans d’aquest segle que comencem. Competitius, materialistes, ràpids i volàtils. Aquesta reflexió, però, donaria per a un altre article o potser per a una enciclopèdia sencera.

Tornem a les llistes. El cas és que tot aquest embolic ―quina és la ciutat més sostenible?, i la rentadora més eficient?, i el cotxe més estalviador?… ― té un aspecte positiu i un de negatiu. El positiu és que l’excel·lència en el camp de la sostenibilitat és un valor de màrqueting cobejat, una marca que interessa turistes i sedueix inversors i crea oportunitats de negoci. La part negativa és el soroll, la pitjor de les eines pedagògiques. La confusió en les etiquetes crea desconfiança, no curiositat; la suma de superlatius fa que ens mirem amb sornegueria aquestes propostes, no amb ànim de conèixer-ne més detalls. És una llàstima, perquè estirar el fil d’aquesta mena de llistes ens hauria de garantir la descoberta de bones pràctiques i de reflexions interessants. El cas de Friburg exposat unes línies més amunt té unes garanties evidents, però els casos de Wanzhuang, a prop de Pequín, i de Masdar, a Abu Zabi, ja són tota una altra cosa. De quines eines disposem per anar més enllà de la propaganda oficial i institucional, que de ben segur té un pes important en aquests dos casos? Com podem filtrar els missatges per als inversors de torn que molt probablement contenen les dues notícies? Com podem destriar el gra de la palla? Mala peça al teler.

Té sentit aproximar-nos a aquestes llistes tot buscant-hi valors pedagògics? Potser no té gaire sentit confiar a aquesta mena de hit-parades la tasca d’exercir aquest paper. Això, al capdavall, correspondrà a la comunitat educativa, a les publicacions acadèmiques, a l’Administració o als gremis de productors i fabricants a través de segells i etiquetes, etc.

De fet, aquesta reflexió ens condueix a una trampa. És que els mitjans i el que publiquen no tenen també un enorme poder educatiu i pedagògic? És clar que sí. En tenen, però és més difícil de controlar i ajustar en currículums. Però, finalment, conformen la manera com mirem les coses, com les interpretem. Fer com si res és una estratègia tan còmoda com poc encertada.

Les classificacions d’objectes o de ciutats han de ser interpretades convenientment. En el món del periodisme, es viu de fa temps una “espectacularització de la informació” i les llistes de “més nets”, “més contaminants”, “més eficients” i un llarg etcètera cada vegada són més corrents. Ajuden a simplificar les coses, a fer-les més atractives. No és qualsevol cosa, això, a l’hora de plantejar una notícia. Una primera feina per a l’educador i l’estudiant hauria d’anar encaminada a enfortir la mirada crítica. Aquesta és una feina imprescindible en tot el cicle educatiu. No només per saber “llegir” classificacions, sinó, en general, per saber interpretar notícies. Saber analitzar és, en aquest cas, la primera aposta pedagògica.

Finalment, descobrirem que, en efecte, algunes d’aquestes llistes són prou interessants i sí que tenen un valor pedagògic. No serà el cas de Wanzhuang o de Masdar, però sí, per exemple, el de Portland. El portal sustainlane.com, dels EUA, manté de fa un temps un espai virtual molt interessant, una barreja de xarxa social i de contenidor d’informació. L’any 2006 van fer la mencionada llista que classificava la ciutat d’Oregon com la més sostenible dels EUA. L’avantatge, en aquest cas, és que els impulsors de la classificació expliquen els criteris que van fer servir de manera entenedora i força exhaustiva. Tot un esforç de transparència.

El lector interessat pot repassar els ítems analitzats i fer-se una idea de la complexitat d’aquesta aventura. Tota classificació és, en realitat, un joc, una proposta d’organització de la realitat, sempre tan esquiva, sempre tan polièdrica. Per això és important poder analitzar els criteris seguits. Per això és una proposta recomanable fer un cop d’ull a la llista de Sustainlane.1

Però, és clar, els EUA queden lluny. Lluny en la distància, lluny en la cultura de consum i en l’organització administrativa i política. Al nostre país hi ha algunes iniciatives interessants. El govern de la Generalitat té els Premis de Medi Ambient. El Fòrum Ambiental té en marxa, amb abast estatal, els premis Ecocity. La Diputació de Barcelona, des dels seus Premis a les Iniciatives Locals de Medi Ambient, mira d’assenyalar les bones pràctiques relacionades, en aquest cas, amb qüestions d’energia i aigua. La revista Opcions, des d’una perspectiva diferent, també contribueix, amb rigor i regularitat, a analitzar els béns de consum des d’una perspectiva sostenibilista.

Potser no és tan espectacular, ja que els catalans devem ser prudents i temerosos, però és un bon lloc per on començar. Començar què? Coneixement del territori, per exemple. Solucions innovadores. Potser alguns d’aquests municipis són a prop de l’institut o l’escola… El premi és, en aquest cas, una excusa per conèixer de més a prop una experiència que val la pena seguir, que paga la pena conèixer.

La feina educativa pot tenir també un caràcter més proactiu. Potser a través dels crèdits de recerca, a classe es podria treballar un sistema d’indicadors que permetés fer una classificació dels barris o veïnats de la ciutat o poble que són més sostenibles. Ben lluny de les notícies comentades, amb tots els seus interessos ocults, aquesta feina podria ser una manera interessant de destriar informació, tot presentant-la de manera comprensible i atractiva. Tal vegada el fet de construir la llista implicaria per a l’alumne una gestió de la complexitat. No són matemàtiques, això. Però precisament perquè no són matemàtiques, l’elecció de les bones pràctiques esdevé més interessant. Fins i tot motiu de debat.

Finalment, i després d’aquesta feina, l’estudiant tindria una major maduresa per enfrontar-se als titulars que, dia sí dia també, parlen de ciutats més sostenibles, cotxes amb menys emissions o productes o electrodomèstics més eficients.

No serà un guany menor, aquest.

Oriol Lladó

Periodista ambiental


1 www.sustainlane.com/us-city-rankings