Davant els greus problemes de sostenibilitat mediambiental i de degradació social, ecologistes, sociòlegs, psicòlegs i metges proposen imposar canvis urgents per retornar l’habitabilitat a les nostres ciutats. En treballar amb els nens, sorprèn descobrir que la ciutat que ells demanen i necessiten s’assembla molt a la ciutat de què parlen els experts en la matèria.

A més, la ciutat que proposen s’assembla en gran mesura a les ciutats antigues. El conegut arquitecte italià Renzo Piano, davant la pregunta de com s’imaginava la ciutat del futur, va respondre: «El més semblant possible a la del passat». No es tracta d’adoptar una actitud romàntica o nostàlgica, sinó de reivindicar el paper de lloc públic de la ciutat, la seva funció com a punt de trobada i d’intercanvi, com a emplaçament de les diversitats que ha anat perdent fins a arribar als nostres dies. La ciutat renaixentista neix com alternativa al model medieval del castell, basat en el principi de la separació: dins dels murs hi havia els rics i poderosos senyors feudals, i fora dels murs, el poble dels serfs de la gleva, dels camperols al servei dels poderosos. La ciutat trenca aquest esquema i s’erigeix al voltant d’una plaça, símbol de l’espai públic. En aquesta plaça s’hi ubiquen el palau governamental i la catedral, i també allí cobra vida el mercat, símbol de trobada i d’intercanvi. La ciutat històrica no té zones separades per a diverses categories. Els seus carrers resulten bells perquè estan formats per les riques mansions dels nobles, construïdes per grans arquitectes, i per les humils cases dels artesans. La diversitat fa que la ciutat resulti rica i bonica. Com ocorre en els ecosistemes: un ecosistema serà sa i amb vida si és complex i articulat, si cadascuna de les seves parts interactua amb les altres.

Durant les últimes dècades, després de la Segona Guerra Mundial, les ciutats han aconseguit trair la seva pròpia naturalesa adoptant un model de separació i especialització. Els centres històrics s’han anat despoblant, han emergit les perifèries, s’han creat barris per als pobres i barris per als rics, barris dormitori, zones de cultura, àrees de treball. En aquesta ciutat moderna, pensada per a un ciutadà adult, home i treballador, el cotxe s’ha convertit en protagonista absolut. Els automòbils han propiciat que la ciutat renunciï a l’espai públic, a l’aire net, al silenci, a l’estètica.

En aquesta ciutat adequada als ciutadans adults i treballadors, la majoria dels ciutadans se senten exclosos. De fet, si recorrem els carrers d’una ciutat, ja sigui gran o petita, difícilment podrem trobar nens que circulin lliurement, discapacitats que es desplacin en cadira de rodes o persones d’edat avançada. Aquestes categories de persones han quedat excloses de l’espai públic i s’han creat per a elles espais separats i especialitzats, que compten amb serveis per a ancians, per als discapacitats o per als nens (des de l’escola infantil, fins a la guarderia o ludoteca).

El dret a jugar

En aquesta ciutat, els nens són els principals perjudicats, ja que no poden exercir el seu dret més important, reconegut en l’article 31 de la Convenció sobre els Drets del Nen de 1989: el dret a jugar. Per poder jugar, un nen hauria de poder sortir sol de casa amb els seus amics i viure l’experiència de l’aventura, del descobriment, de la sorpresa, dels obstacles, del risc. Provar les mels de la victòria i la humiliació de la derrota. Conèixer    gent nova, llocs desconeguts, però especialment, conèixer-se a si mateix. Tot això seria possible si no hi hagués adults acompanyant-los, vigilant-los. Lamentablement, aquesta opció s’ha fet tremendament difícil en l’actualitat. Un nen d’un país desenvolupat passa probablement tot el seu temps entre el col·legi, els deures, les classes de la tarda (d’idiomes, esport, música, ball, etc.) i la televisió o l’ordinador, sense tenir, si més no, la possibilitat de viure experiències per si sol o amb els seus amics i amigues. D’aquesta manera, desapareixen de la vida dels nens les proves, les dificultats, el risc. Davant la pregunta «Què és el joc per a un nen?», la coneguda psicoanalista Françoise Dolto va respondre: «Podria dir-se que és gaudir de la realització d’un desig superant els riscos».

Aquesta situació implica greus conseqüències evolutives, els dramàtics efectes de les quals s’observen sovint en l’adolescència. En no haver pogut trobar els riscos corresponents amb tres, cinc o vuit anys, s’acumula el desig de risc, de proves, de perill, que esclatarà en la primera ocasió en què la noia o el noi de tretze o catorze anys tingui les claus de casa o una moto. I llavors ens sorprenem i ens espantem amb les nombroses víctimes de molt curta edat a les carreteres, amb els casos desconcertants de bullying al col·legi, amb els inicis cada vegada més precoços en el món del tabac, de l’alcohol i de la droga, i amb els incomprensibles i inacceptables suïcidis d’adolescents.

La ciutat dels nens

A causa d’aquesta situació de malestar, de deteriorament i de perill, vam engegar ara ja fa disset anys el projecte de La Ciutat dels Nens, que proposa que qui governin les ciutats demanin ajuda als nens. Els animem a assumir-ho com un nou paràmetre (en lloc del model del ciutadà adult, home i treballador) per poder valorar i canviar la ciutat partint del convenciment que una ciutat adaptada als nens és una ciutat millor per a tots.1

Es tracta de donar la paraula als nens, de demanar-los consell, d’escoltar-los i de tenir en compte les seves opinions. Consisteix també a retornar la seva autonomia als nens, a permetre’ls exercir plenament la ciutadania a la qual tenen dret recorrent lliurement l’espai públic de la ciutat. Si això ocorre, els nens tornaran a viure les experiències necessàries, es faran més autònoms i necessitaran menys joguines, menys tele i menys classes de tarda. Per menys diners, els nens es diverteixen més i creixen més sans.2

Si els nens tornen a viure amb autonomia a la ciutat, a anar al col·legi amb els amics i no amb els pares, a jugar al barri, anant als llocs que millor s’adaptin als jocs que triïn i no només als jardins creats especialment per a ells, aconseguirem un canvi important. La ciutat esdevindrà més segura. Nosaltres, els adults, neguem l’autonomia als nostres nens perquè la ciutat és perillosa, però en realitat la ciutat és perillosa perquè ha rebutjat als nens. La presència dels nens als carrers i a les places obliga els ciutadans a fer-se’n càrrec, a ser responsables i solidaris. Als municipis de la ciutat de Buenos Aires, una àrea suburbana de gran degradació i perill ambiental, en què es va desenvolupar l’experiència Recorreguts segurs cap a l’escola, es va poder registrar un descens de més del 50% en l’activitat delictiva.3

¿Què proposen els nens?

Després de més de quinze anys d’experiència amb consells de nens i després d’haver recollit centenars de propostes infantils, podem assegurar que els nens italians, espanyols i argentins comparteixen algunes necessitats i inquietuds. A continuació, posem com a exemple tres de les peticions més freqüents.

L’espai públic

Els nens no volen espais especialment dedicats a ells, que romanguin sempre iguals i on necessitin anar acompanyats dels pares. Volen utilitzar els espais reals de la ciutat, juntament amb la resta de persones: adults i ancians, i extreure’n així els seus propis espais i experiències. L’espai és públic sempre que estigui viu i sigui freqüentat. És públic si correspon als interessos diversos de les diverses categories i generacions de persones. És públic si es pot recórrer, si és suficientment segur, de manera que un nen, un ancià o un discapacitat se senten en la seva pròpia ciutat. És públic si és bell. Un nen deia que «El simple fet d’anar al col·legi és bonic, però els carrers també han de ser bonics».

Menys cotxes

Els nens tenen un gran conflicte amb els cotxes. Els vehicles ocupen el seu espai de joc, fan que el carrer sigui perillós, cosa que justifica la prohibició de sortir sols. Un nen d’una ciutat italiana va formular la proposta següent a l’alcalde: «En aquesta ciutat hi ha molts aparcaments per a cotxes, per què no els repartim? La meitat de l’espai per als cotxes, i l’altra meitat, per als nens». La proposta va ser acollida amb un somriure condescendent, però s’estava incorrent en un error. La proposta era sàvia, i hauria millorat la ciutat per a tots, no només per als nens.

El dret a jugar

Els nens demanen poder jugar, jugar un temps adequat i tots els dies. No entenem per què cal anar al col·legi tots els dies durant moltes hores (article 28 de la Convenció), a casa s’han de fer els deures i així, no queda temps per jugar. Si una ciutat es posés l’objectiu de garantir la possibilitat de jugar a tots els nens, hauria d’eliminar totes les prohibicions que hi ha actualment als llocs públics i als espais de les comunitats (són il·legítimes després de la Convenció). Hauria de tancar els espais de joc i permetre que es jugui als llocs públics (voreres, carrers, places, jardins). S’hauria de potenciar l’autonomia dels nens. Una nena de Súria, municipi de la província de Barcelona, deia que «Els espais per jugar són sempre horitzontals i no ens podem amagar», i un de Buenos Aires apuntava que «Una plaça, per ser bona per als nens, ha de ser sense gaire seguretat».

Com a conclusió, una nena de Rosario, Argentina, va dir que: «La culpa de tot és dels grans. Cal posar límits als grans». Una frase terrible, però, si observem la degradació ambiental de les nostres ciutats, el percentatge creixent de malalties molt greus i la pobresa d’experiències en què viuen els nostres acabalats nens, podem considerar-la falsa o exagerada?

Francesco Tonucci

Responsable del projecte internacional La C iudad dels Niños

Institut de Ciències i Tecnologies de la Cognició del Consell Nacional d’Investigacions d’Itàlia


1 El projecte va néixer a Fanno, Itàlia, i des de l’any 2006 ha estat coordinat per l’Institut de Ciències i Tecnologies de la Cognició del Consell Nacional d’Investigacions. A aquest projecte s’hi han adherit més de cent ciutats italianes i estrangeres, que conformen la xarxa «Les ciutats dels nens», amb Roma com a ciutat principal. www.lacittadeibambini.org

2 Els nens de les nostres ciutats s’exposen al greu perill de l’obesitat infantil, provocada especialment per la vida sedentària a les cases, al cotxe i davant del televisor. Els pediatres estan també d’acord amb el projecte, atès que promou l’autonomia dels nens perquè puguin anar sols al col·legi o a jugar amb els seus amics.

3 Segons l’indicat pel responsable de seguretat de la ciutat de Buenos Aires en un congrés públic el juliol de 2005.